Abril, de Nanni Moretti
Moretti és un cineasta amb una manera de mirar absolutament singular. En el seu cinema es malfia de gèneres i etiquetes, de formules que l’espectador ja coneix i pot preveure. Prefereix jugar amb el públic: Abril és un documental de les vicissituds de la política italiana entre 1994 i 1996, és també un àlbum de família que ens mostra tot el que va envoltar el naixement del seu fill, i alhora és la història d’un cineasta que es debat entre fer un documental o una pel·lícula de ficció. La pel·lícula és estrictament autobiogràfica, o dient-ho millor autoparòdica. Els personatges de la pel·lícula estan representats per personatges reals: Nanni, el seu fill Pietro, la seva dona Sílvia i la seva mare s’interpreten a ells mateixos, així com la resta de personatges importants: els seus amics, Andrea Malaioli l’ajudant de direcció, Silvio Orlando que interpreta el paper d’un actor que busca ser el protagonista d’un musical que Moretti prepara, etc. Tot sembla real en la pel·lícula, o sigui una immensa comèdia. I en aquesta comèdia llueixen amb llum pròpia alguns actors com Sílvio Berlusconi o Humberto Bossi que proclama repúbliques imaginaries com la Padània, mentre sinistres vaixells plens d’albanesos naufraguen a les costes italianes.
A la pel·lícula Moretti utilitza la càmera com una immensa lupa per a observar el seu país amb una mirada entre desconcertada i irònica. El mateix Moretti ha declarat que Abril neix de la perplexitat, “jo crec que d’això es tracta, d’explicar que no hi ha manera d’explicar el que passa a Itàlia”.
Es alliçonador constatar com una pel·lícula que ens explica amb una minuciositat fins a l’obsessió els problemes d’Itàlia, i que a priori sembla feta exclusivament per al públic del seu país, pugui interessar i fins i tot fascinar els espectadors foranis. L’expectació que desperten les seves pel·lícules és un fet; des de Caro Diario que va guanyar al 1993 un premi a Cannes, fins a la recent estrenada La stanza del figlio guanyadora de la Palma d’or del mateix festival l’any passat, Moretti ha sabut seduir el públic europeu. No és difícil veure’n les causes en la vitalitat del seu cinema, la seva perspicàcia i sentit de l’humor que desprèn. Crec però que en aquest èxit de la crítica alguna cosa hi te a veure la caiguda del mur de Berlín i la desfeta del pensament tradicional d’esquerres a Europa. M’explico: a Itàlia Nanni Moretti és considerat un intel·lectual d’esquerres (ell s’autoqualifica de moderat) dels que no s’avergonyeixen de prendre partit pel seu país i dir les coses pel seu nom (només cal veure la polèmica que va provocar la seva intervenció en un recent acte criticant la classe política italiana). A voltes però li sembla que el paper de crític amb la societat –que sembla venir-li d’una necessitat orgànica, incontenible– és com la d’aquells oradors que els diumenges al matí surten amb una escaleta i un cartell i s’instal·len a Hide Park a predicar qualsevol fotesa davant dels sorpresos vianants de Londres. Així és com s’imagina en una magnífica escena: al mig del parc llegint i regalant les cartes escrites i no enviades als polítics del seu país.
Quan s’interpreta ell mateix (a la majoria de les pel·lícules) la seva figura agafa un aire quixotesc, apassionat, contradictori. Desconcertat davant un món en constant transformació, Moretti es veu immers en una lluita titànica per entendre alguna cosa, per ordenar el flux incessant d’informació que no s’atura. A la pel·lícula hi ha algunes escenes que esdevenen paradigmàtiques en aquest sentit, com el moment que apareix al seu pis, absolutament emmoquetat d’articles de diari que intenta ordenar en carpetes i subcarpetes, mentre el seu fill alegrament es dedica a barrejar-ho tot altre cop. Hi ha moments que Abril no és una pel·lícula, és un autèntic camp de batalla.
La pel·lícula és feta d’oposicions, de contrastos, de fils argumentals que s'entrellacen creant un teixit homogeni i coherent. Comença amb unes imatges tretes de la televisió. Un presentador anuncia el triomf del seu amic Berlusconi a les eleccions de 1994. La perplexitat davant d’aquest triomf serà el desencadenant que portarà a Moretti a fer un documental sobre la vida política italiana. Alhora però vol començar un projecte llargament ajornat, filmar una pel·lícula musical a l’estil dels anys 50 sobre un pastisser trotskista. Aquesta esdevé la primera contradicció del protagonista: ¿ha de fer el que creu que es el seu deure de ciutadà i cineasta i mostrar el que està passant a Itàlia, o ha d’oblidar la realitat immediata i embrancar-se en el projecte fantàstic i esteticista que sempre ha desitjat? Mentre es debat entre aquests dubtes entre l’ètica i l’estètica, el deure i el plaer, succeeix quelcom que el trasbalsa totalment: la seva dona es queda embarassada. La paternitat serà des d’aquest moment l’altre pilar de la pel·lícula i on Moretti ens transmetrà millor les seves fòbies, inquietuds i recels, a través d’un humor finíssim a voltes i absolutament desbordat molt sovint. El seu fill naixerà a l’Abril, el mateix dia del triomf de l’Olivera a les eleccions de 1996. Mentre la nit es presa pels clàxons i banderes dels cotxes que celebren la victòria electoral, ell amb la seva inseparable Vespa, també ho celebra a crit pelat: “Quattro chili duocenti grammi!...”
Títol original: Aprile
Direcció i guió: Nanni Moretti
Ajudant de direcció: Andrea Malaioli
Producció: Angelo Barbagallo, Nanni Moretti
Director de fotografia: Giuseppe Lanci
Muntatge: Angelo Nicolini
Any de producció: 1998
Durada: 78 min.
Nacionalitat: Itàlia
Repartiment:
Nanni: Nanni Moretti
Silvio: Silvio Orlando
Silvia: Silvia Nono
Pietro: Pietro Moretti
Agata: Agata Apicella Moretti
Nuria: Nuria Schoenberg
Angelo: Angelo Barbagallo
Salvia: Salvia Bonucci
Andrea: Andrea Malaioli