Abans i després de “Nosaltres els valencians”, de Xavier Ferré i Trill
Edicions Curial, “La Mata de Jonc” Barcelona, 2001.
Quina és la “nació” de catalans, valencians i balears? No sé si el lector haurà reflexionat alguna vegada sobre el tema, però en aquest domini la confusió i la diversitat d’opinions no pot ésser més considerable. No entrem en la qüestió irresolta de definir què és una nació. Ni tan sols plantegem la difícil dualitat entre una adscripció vinculada a l’estat i la que podríem denominar “catalanesca”. Limitem-nos a aquesta última que, a primera vista, semblaria exempta de problemes i contradiccions. Però no és pas així. Entre els més ultrancers paladins de les quatre barres tampoc no hi ha acord sobre quina és la nació que defensen tan ardidament. Uns diuen que és Catalunya, altres la Comunitat Valenciana o, fins i tot, les Illes. I per als qui capten la realitat amb una visió més àmplia i comprensiva, els Països Catalans. Aquests darrers ho tenen clar: l’àmbit nacional és el que abasta la llengua i la cultura comunes, vinculades naturalment a la història. Però els reduccionistes, sobretot si són catalans estrictes, exhibeixen un pintoresc mostrari de receptes quan els forces a definir-se en aquesta matèria fonamental. En principi, són partidaris implícits de les quatre províncies estatutàries, però si al·ludeixes al Principat provoques el desconcert: i què se’n fa del que ara s’anomena la Catalunya del Nord? I de la Franja? I quan insinues que la Sénia no és pas un altre Rin que separa dos cossos nacionals ben diferents, i que tan nostra és Tàrrega com Alcoi, es produeix un cert nerviosisme que pot acabar en exabrupte verbal.
Les qüestions que acabem de suscitar són la veritable temàtica subjacent d’Abans i després de “Nosaltres els Valencians”, de Xavier Ferré i Trill. De l’autor podem dir que, entre altres coses, és un coneixedor profund, exhaustiu, del panorama político-intel·lectual valencianista d’aquests darrers cinquanta anys. Que tot i haver aplegat una quantiosa informació, mai no ha cessat de buscar noves dades, amb la tenaç minuciositat del botànic que herboritza zones recòndites o de l’entomòleg que recerca coleòpters cavernícoles en els avencs més pregons. Així ho fa Xavier Ferré quan empaita el fulletó exhaurit o la carta significativa sepultada enmig d’una antiga i copiosa correspondència. I no cal dir que té per nord i guia reivindicar, afirmar i proclamar l’ideal d’una nació compartida per tots aquells que parlen la mateixa llengua i tenen idèntic origen.
El text que comentem és un resum de la tesi doctoral de l’autor, dedicada a esbrinar com es formà, en els anys cinquanta i seixanta del segle XX, la “xarxa civicopolítica i intel·lectual que, d’alguna manera, expliqués els orígens de les bases socials i territorials d’actuació dels valencianistes d’ençà de les primeres relacions amb Barcelona”. És en aquest marc que el potent –i tan ben escrit– assaig de Joan Fuster adquireix el seu ple significat i marca una fita que fins llavors mai no s’havia atès i que, no caldria dir-ho, no s’ha pas superat.
Abans de Nosaltres els Valencians, en el País Valencià de la postguerra s’hi distingiren tres marcs d’actuació dels nuclis nacionalistes inicials: el constituït per les Joventuts del Rat Penat, el del món universitari i el de les bases comarcals. Examinem-los breument.
Un Rat Penat, prou diferent de l’actual, fou el refugi de joves inquiets per l’esdevenidor nacional del seu país i, des d’aquella històrica societat, en els anys cinquanta emprengueren diverses actuacions d’una intencionalitat inequívoca. Citem els cursos de llengua; les activitats del Teatre Estudi; l’organització de la venda al carrer de llibres en la nostra llengua, precedent de la Distribuïdora General; l’adoctrinament dels mateixos components de les Joventuts, dut a terme –com es de suposar– de manera informal. Val a dir que la vida cultural i les inquietuds intel·lectuals d’aquella València de mig segle enrere eren prou més amplies que la ressenyada, com Xavier Ferré s’apressa a indicar esmentant la revista falangista “Claustro” –fagocitada per l’oposició encoberta–, les tertúlies als cafès que ens detalla amb pèls i senyals, les relacions que giraven entorn de l’obra del Diccionari català, valencià, balear....
L’àmbit universitari, tan sovint capdavanter de les no- vetats d’ordre intel·lectual, estètic i polític, apareix efervescent en els anys cinquanta i seixanta del segle XX. Estalviem els nombrosíssims noms dels actors que aparegueren en aquell escenari, però citem alguna de les seves realitzacions més representatives: el Grup aplegat entorn a la revista Diàleg, bolcada a la Universitat i a la política; l’Aula Ausiàs March, que representava allò que anomenaríem el front cultural; les múltiples activitats cívicoculturals, sovint vinculades al “descobriment” de Catalunya per part dels joves universitaris regnícoles; la cristal·lització del Moviment Socialcristià de Catalunya, conegut popularment com MOSCA; i les rutes universitàries, tan productives per a la formació dels joves, que de França passaren al País Valencià a través del Principat.
I tenim, finalment, el marc comarcal, com a base d’implantació nacionalista, que l’autor exemplifica amb els nuclis sorgits a Sueca, amb l’aparició de la revista “Ribera”, Alcoi, que s’anticipa en l’acceptació de la unitat cultural dels Països Catalans, gràcies a la seva estructura socioeconòmica similar a la catalana; Castelló, amb l’excursionisme, la Fundació Huguet i l’influx de Barcelona; i encara hi afegiríem Bocairent, amb el seu centre excursionista, la revista “Font Freda”, exposicions de llibres en català i el famós i accidentat Aplec del 1963.
Amb aquests antecedents, resulta evident que Nosaltres els Valencians no neix en el buit. Ni tampoc, com el mateix J. Fuster escriu, el llibre no marca cap línia divisòria, però sí que s’obre al futur i a l’esperança de construir un país que ens havia estat negat, i del qual tenim els més sòlids fonaments en la llengua, la cultura i la història. El que és ben cert és que Fuster codifica amb mà mestra corrents de pensament, intuïcions i aspiracions preexistents, sempre assentades sobre un inexpugnable sòcol científic i erudit.
Fuster va donar forma a un fruit que ja madurava. L’únic paral·lelisme que em suggereix l’obra fusteriana és la Nacionalitat catalana de Prat de la Riba, però aplicada als Països Catalans en general i al País Valencià en particular.
El furiós rebuig de l’obra i de la persona de Fuster per part de l’estament oficial valencià que es produí aleshores no el generà Nosaltres els Valencians, com semblaria lògic, sinó El País Valenciano, una guia literària, on el suecà es permetia algunes innocents llicències. El perquè d’aquest enfocament anormal és risible: els enemics jurats del fet que el País Valencià retrobés la seva identitat no llegien en català!
Després de Nosaltres el Valencians, no solament s’enforteix i es vigoritza el sentit de pertinença nacional dels valencians conscients de ser-ho, sinó que les tesis exposades per Fuster prengueren formes polítiques en la Unió Democràtica del Poble Valencià i en el Partit Socialista Valencià. El primer es forjà a la Facultat de Dret de la Universitat Literària i integrà sectors democrata-cristians. I el Partit Socialista Valencià, hereu del ja esmentat Moviment Socialcristià de Catalunya, com conclou l’autor, fóra un referent bàsic per a futures formacions polítiques nacionals valencianes dels anys setanta. Després, entrem en la pura contemporaneïtat, la penosa transició i la trista realitat de la política valenciana actual. Però aquesta ja és una altra història que l’incansable Xavier Ferré potser ens explicarà amb noms i cognoms en la pròxima dècada.