A qui estima Gilbert Grape, de Lasse Hallström
Lasse Hallström en aquesta pel·lícula ens porta a conèixer els racons amagats de l’ànima d’un noi, Gilbert Grape. Una ànima jove –no podia ser d’una altra manera–, que viu de forma conflictiva la seva existència, decebuda per la realitat que té al seu voltant. Cosa del tot comprensible si es té en compte quina és aquesta realitat. El seu pare es va suïcidar quan ell era menut. Aquest fet és crucial, ja que, des d’aleshores, la seva mare no surt de casa i només fa que menjar hamburgueses, fumar i veure la televisió des del sofà: el seu pes arriba als dos- cents trenta quilos. Així doncs, Gilbert pràcticament no ha tingut ni pare ni mare. Té quatre germans, dues noies l’Amy i l’Ellen, i dos nois, en Larry i l’Arnie. L’Amy, la germana gran, és responsable, adopta el paper de mare, ja que qui ho hauria de ser ha claudicat. L’Ellen, en canvi, és una adolescent immadura i irresponsable. D’en Larry, el més gran de la família, no se’n sap res, se’n va anar de casa per a estudiar a la universitat, i no se’n tenen notícies. Finalment, hi ha l’Arnie que, a punt de complir divuit anys, pateix una incapacitat psíquica que l’impedeix ser autònom. Cal que sempre hi hagi algú que estigui pendent d’ell. Viuen a Endora, un poble perdut a l’interior dels Estats Units on, en paraules del protagonista, “mai no hi passa res i mai no hi passarà res. Un poble en què viure és com ballar sense música.” Amb aquest panorama tan trist, i dirigida per un suec, hom pensarà que ves quina tragèdia de pel·lícula ens proposa aquest ara! Doncs no! Lasse Hallström es salta els tòpics. Es val de la ironia per a procurar que la dimensió tràgica del drama no acabi produint un sentiment d’anorreament en l’espectador. Aquesta ironia manté viu el film, el dota de ritme, i alhora permet que s’estableixi una relació de complicitat entre el protagonista i el públic.
Gilbert viu plenament abocat a la seva família, n’és ben bé el seu pilar sostenidor. És qui té cura de l’Arnie, té prou paciència com per jugar amb ell, el banya, el posa a dormir i fins i tot se l’emporta quan va a treballar. El seu caràcter afable i calmós, en certa manera distanciat –d’aquí el recurs a la ironia–, és el que fa que les coses s’aguantin i la família tiri endavant. La mare el considera “el seu cavaller de lluent armadura”. Així doncs, la decepció que acompanya la seva existència no el porta a separar-se de la realitat i menys encara a rebutjar-la. Ben al contrari, s’hi implica. Fins i tot es fa càrrec de la infelicitat d’una dona més gran que ell, desencantada amb el seu matrimoni, i amb la qui manté relacions; i encoratja el propietari de la petita botiga de queviures on treballa a fer front a la competència d’uns grans magatzems. Gilbert s’estima la realitat que l’envolta. Això impedeix que se’n pugui desentendre, però, alhora, aquesta mateixa realitat, o aquest mateix sentiment d’estimació, el porta a mantenir en l’oblit la seva persona. El seu arrelament l’impossibilita de moure’s. Ell n’és conscient i és aquest ser-ne conscient el que provoca el seu malestar.
La coneixença de Becky, una noia de món, que es veu obligada a interrompre el seu viatge de vacances a Endora, suposarà l’inici d’una veritable transformació en l’ànima de Gilbert. Ella és oberta i alegre, cosa que contrasta amb la malenconia que impregna la manera de ser de Gilbert, però, com aquest, no viu en la frivolitat. Considera que allò important en una persona “no és la bellesa externa, que no dura”, diu, “sinó allò que fa” i que s’entén que perdura. Li agrada mirar el cel, perquè és il·limitat, i contemplar les postes de sol. Coses en les quals Gilbert, ocupat com estava en les seves preocupacions, no havia parat mai l’atenció. Becky li obre l’horitzó de sentit, i així extrema més la contradicció en què viu el nostre protagonista. L’amor que sentirà per ella farà més conflictiva la seva dedicació a la família. Un vespre deixa que el seu germà Arnie s’espavili tot sol amb el bany, de manera que pugui anar a gaudir d’una posta de sol juntament amb la Becky. A l’endemà, quan es llevi i vagi al bany, es trobarà amb què el seu germà encara és dins la banyera mort de fred. Això li comportarà les injustes recriminacions de la mare i les seves germanes, que encara viuen en un món més petit que el de Gilbert.
Quan Becky hagi de reprendre el seu viatge accidentalment interromput, Gilbert es veurà davant d’una disjuntiva. Haurà de triar entre romandre fidel a la seva família, i al lloc on sempre ha viscut, o a anar-se’n a descobrir el món amb la noia a qui s’estima. Fins i tot, en la resolució d’aquesta contradicció, la pel·lícula sap guardar bé l’equilibri. El protagonista tria quedar-se: el sacrifici per l’expansió. Però un esdeveniment imprevist canviarà el sentit de la seva elecció, sense que aquesta esdevingui irresponsable: la mort de la mare el dia de l’aniversari de l’Arnie. Morta la mare desapareixerà l’angoixa pel record de la mort del pare, i desapareixerà també el que donava sentit al sacrifici de Gilbert. Per a ell, i els seus germans hi haurà l’oportunitat de començar una vida nova, alliberats del “pes” de la mare. Cremaran la casa amb ella dins, volent estalviar una última riota dels despietats veïns –ja que preveuen que caldrà una grua per a treure el cos de la difunta–.
Acabaré aquesta notícia remarcant dos punts. Un fa referència a la interpretació dels actors. Rodona en tots els casos i magistral pel que fa a Leonardo Di Caprio encarnant el personatge d’Arnie. Cal recordar que Di Caprio, poc conegut quan va fer aquesta pel·lícula, va ser nomenat per a l’Òscar al millor actor de repartiment al festival de 1994. El segon punt l’expressaré a manera de conclusió. A qui estima Gilbert Grape?, tal i com deia al principi no és cap obra mestra. Ara bé, té una virtut que potser moltes de les pel·lícules que han merescut aquest qualificatiu no tenen, i és que, veient-la, hom aprèn coses de sí mateix. Aprèn, per exemple, que la llibertat humana no consisteix tant a escollir el tipus de vida que es vol menar –actitud un tant superba–, sinó, més aviat, a respondre als compromisos davant els quals la vida ens situa. Dit això, no em queda més que emplaçar- vos a que en feu la prova i la veieu.
Fitxa tècnica:
Director: Lasse Hallström
Productor: David Matalon, Bertil Ohlsson, Meir Teper
Guió: Peter Hedges Fotografia: Sven Nykvist
Música: Bjöm Isfalt
Repartiment: Johnny Depp, Leonardo di Caprio, Juliette Lewis, Mary Steenburgen, Darlene Cates
Nació: Estats Units Any: 1993?
Duració: 118 minuts