A propòsit de Saint-Exupéry o la llibertat de l'esperit

Un cop mossèn Ballarín em va dir que hi ha pocs llibres que cal que siguin rellegits al cap de cert temps, i que dos d'ells són La muntanya màgica i Citadelle, que cal llegir-los quan fas vint anys, quan en fas trenta, quan en fas quaranta… mai, mai, feu-me cas, mai deixeu de parar atenció a una recomanació (i no només literària) del mossèn!

He de confessar que em falten algunes d'aquestes relectures que em prescrivia, però com en la totalitat dels consells bibliogràfics que sovint administra com si fos de passada (i no només els bibliogràfics), he de donar-li tota la raó, com la tenia, sens dubte, quan em deia que «abans d'atacar Citadelle, t'has d'haver llegit el llibre d'en Jordi Galí: així et farà més profit». Cal dir que el vaig creure?

I quan me n'han encomanat la recensió, m'he trobat amb el meu exemplar del llibre del Sr. Galí, i m'he adonat que sóc incapaç de dir-vos quants cops, bé d'una tirada, bé anant a buscar un capítol concret, he anat a trobar-lo. Un vell, i si voleu una mica bàrbar costum, em fa signar els llibres que llegeixo, anotant lloc i data en què són llegits. Bé, el meu Saint-Exupéry o la llibertat de l'esperit està datat a «Planoles, juliol de 1984». Des d'aleshores, aquest llibre i El compromís polític dels germans Chesterton han estat dos dels meus llibres de capçalera; i m'he adonat que el que us volia dir respecte a aquest llibre ressona de la recomanació del mossèn: cal tenir-lo a mà i cal rellegir-lo.

Saint-Exupéry o la llibertat de l'esperit es justificaria solament en el seu aspecte de ser un perfecte, acadèmic, amè i referenciat «readers digest de Saint-Exupéry». Pròpiament, un epítom de Saint-Exupéry.

Hi ha més: és alhora una biografia espiritual que l'aparta dels clixés que els joves dels 80 donàvem per dogma i que els nostres mestres van esvair en tres o quatre cursos d'estiu (a Planoles, el Ripollès, el juliol del 84, sense anar més lluny), i és alhora un justificat i argumentat arrenglerament de Saint-Exúpery en una família espiritual en la qual també es troben Bernanos, Péguy, Chesterton o Merton, tan diferents entre ells i, tanmateix, amb un tret essencial comú: «el centre del seu pensament i de la seva vida és la reacció personal i positiva davant del gran perill del nostre món: l’encartonament definitiu la racionalització i l'abstraccionisme.»

Busqueu-lo, fotocopieu-lo, si cal (una recerca no massa exhaustiva i per completar m’indica que sembla que potser us costarà de trobar a qualsevol llibreria), i de la mà d'en Jordi Galí, trobareu l'obra d'un home que pot fer-vos de germà gran al qual sovint recorrereu per retrobar el binomi bàsic: ulls oberts i fidelitat interior. I per reforçar el que Gide li agraïa d'haver aclarit: que «la felicitat de l'home no es troba pas en la llibertat, sinó en l'acceptació d'un deure».