A propòsit d'Alexandre Galí i el seu temps

A la primera plana d'aquesta obra (Alexandre Galí i el seu temps, Barcelona: Proa, 1995), Jordi Galí ens manifesta clarament el seu propòsit: "Aquest llibre és una primera aproximació a la biografia del meu pare Alexandre Galí, un dels clàssics del segle xx que crec que no poden ésser oblidats si és que Catalunya ha de continuar existint" (p.9).

En efecte, aquest llibre és una protesta contra l'oblit del pare. Està escrit amb voluntat polèmica i els seus millors passatges són els més incisius. Jordi Galí ens dóna aquí i allà, pistes penetrants per a entendre el valor actual de l'obra i la persona d'Alexandre Galí —encara que per la urgència del cas s'hagi sacrificat una sistemàtica més acurada i una major amplitud del discurs. La biografia d'Alexandre Galí justifica prou aquest apassionament. Aquell camprodenc que, a l'inici del llibre, veiem iniciar-se amb catorze anys com un «saltataulells» de comerç, "jove muntanyenc caigut a la Barcelona que bullia en el moviment del canvi de segle" (p.17), seixanta-vuit anys i dues-centes vuitanta-cinc pàgines després ha assolit la categoria l’intel·lectual d'alçada, lliurat a l'esforç conscient i reeixit de reflexionar sobre les qüestions importants del moment.

De la primera part del llibre, queda bastant clar que la força per dur a terme aquesta transformació, la font d'on beu Alexandre Galí fins als seus darrers moments, es troba en el país renaixent de principis de segle. En paraules del mateix A. Galí: "un poble que es retrobava i volia tornar a ésser" (p. 59). Veiem a Galí, tot just aterrat a la gran ciutat, interessat i curiós per les mil i una manifestacions d'aquest país que començava a despertar-se. L'esperit d'aquestes manifestacions ens el retrata el mateix Alexandre Galí: “cada personalitat semblava que fes el seu aprenentatge coram populo, perquè fos l'aprenentatge de tots” (p. 57). En el cas d'Alexandre Galí, es va concretar en l’aprenentatge de l'ofici de mestre a l'Escola de Mestres de Joan Bardina i amb la fundació i direcció de I'Escola Vallparadís.

Tot fa pensar que si Alexandre Galí es va decidir a seguir la seva vocació, va ser perquè va detectar una qüestió important que reclamava una resposta. És el que ell mateix anomena l'antinòmia de l'educació: “l’antinòmia de l'educació representada pels termes infant, d’una banda, i societat en l'altra (…) Havíem reaccionat enèrgicament contra la pedagogia que dels dos termes de l'antinòmia només tenia en compte el terme infant. (…) L'obra educadora no tenia sentit si ens limitàvem a considerar l'infant i no vèiem l'home. (Calia) d'una banda, conèixer l'infant i, de l'altra, els procediments per mitjà dels quals els aprenentatges fossin vinculats amb la realitat vivent segons les edats per tal que l'escola no s'anquilosés. Superats aquests problemes propis de l'ofici, tot el que resta de l'educació, per més que el mestre hi faci, depèn principalment dels homes amb tot el seu enorme bagatge històric i molt concretament de la societat en què l'infant ha de viure (...). Accentuàrem talment el paper de la societat en l'obra de l'educació que li atribuíem el dret, que després de tràgiques experiències li hem hagut de negar, d'arbitrar a través de l'escola l'educació dels infants al seu gust. Però, fins i tot negant-li aquest dret, sempre és la col·lectivitat adulta la que pesa d'una manera decisiva en la formació de les generacions” (p. 58-59).

Aquesta és la qüestió constant de l'obra de Galí, a la qual no va donar mai una resposta definitiva en el pla teòric, però que, precisament per la seva irresolubilitat, va animar totes les seves realitzacions pràctiques.

Aquesta preocupació no el va abandonar ni quan, després dels anys de Vallparadís, va venir el moment de les institucions, quan Galí s'incorporà a la Mancomunitat. L'impulsor d'aquest pas té un nom prou conegut: Enric Prat de la Riba. El llibre de Jordi Galí recull perfectament el procés. Iniciat per una visita més o menys casual del president a Vallparadís, no va ser fins al cap d'un any que es va materialitzar amb una crida, directa i personal a Alexandre Galí. Després d'aquest primer contacte, però, Prat de la Riba és capaç d'esperar el temps que fa falta perquè Galí trobés el seu lloc dins de la institució, en concret el Consell de Pedagogia. Un cop el mateix Galí li anuncia aquest lloc i la seva missió (reactivar la tasca d'Eladi Homs), com si fos una descoberta personal, es troba amb la reacció típica de Prat de la Riba: de primer, un somriure "de qui ja ho sabia tot" i a continuació, una ordre clara: "Faci-se'n càrrec". Així, en tot aquest episodi, hi veiem un nou exemple del coneixement de les persones i del funcionament de les institucions. Hi veiem també un procés seguit amb total naturalitat, al qual es podrien aplicar les paraules del mateix A. Galí referides a una altra institució del moment: "L'organització havia sorgit per l'ordre natural dels fets" (p. 73) -és a dir, de l'esperit de servei col·lectiu que indicàvem abans.

El període de la Mancomunitat, de 1913 a 1923, és el gran moment d'Alexandre Galí. Llavors desenvolupa el gruix de l'obra institucional, en un ambient de suport social a la tasca duta a terme. El llibre de Jordi Galí ho recull a bastament. De la pàgina 69 a 160 se'ns introdueix al Consell de Pedagogia i a les institucions impulsades pel mateix Consell: entre d'altres, la Biblioteca del Consell, l'Escola Superior de Bells Oficis, l’escola Tècnica d'Oficis d'Art, I'Escola d'Estiu, els Estudis Normals (dedicats a la formació de mestres), el Butlletí dels Mestres, els Cursos Monogràfics d'Alts Estudis i Intercanvis (amb una certa aproximació a la Universitat) i, sobretot, l’Escola Blanquerna, de la direcció de la qual en prengué possessió l'any acadèmic 1922-23. També es fa esment de la "vida catalana" i "alguns personatges" del moment, així com d'algunes notícies referents a la família Galí-Herrera. En tots aquests ambients, els noms i les idees es repeteixen i s'entrecreuen, alhora que les realitzacions avancen, com un teixit orgànic en ple creixement. Així és com Alexandre Galí va participar en el que ell mateix i Jordi Galí, anomenen el "salt al buit". En paraules de Jordi Galí: "El salt va ésser prodigiós, demostració palesa que la política és l'art de l'impossible. Les seves conseqüències foren adquisicions definitives per a Catalunya, sobretot en dos ordres: el de la presa de consciència i el de la creació d'institucions i la presa de consciència de la capacitat de crear-ne: Catalunya en funció d'estat', repeteix el pare una volta i una altra. Tot el que Catalunya ha recobrat de poder públic (no m'agrada el mot estat) fins avui, prové d'aquest salt al buit: la 'consciència pública' de les possibilitats de catalanitat" (p. 200).

Hi havia però el buit. La manca de consistència de tot l'edifici també es va cobrar el seu preu. Ho resumeix una frase incisiva de Jordi Galí: "El pare, ho he dit en alguna altra ocasió, no va voler ésser res més que un funcionari eficient d'un país civilitzat. I no ho va poder ser".

Després del salt, va venir allò que Jordi Galí anomena "tornar a tocar terra" i que situa a la mort de Prat de la Riba (1917). El fet concret va coincidir amb un fenomen molt més ampli: el de crisi de civilització derivada de la Primera Guerra Mundial. Segons ho descriu el mateix Jordi Galí: "El fracàs, almenys parcial, de les "llums" avui no és negat més que pels que viuen del sistema i per alguns cristians ingenus. El fracàs de les llums' és el fracàs del liberalisme, no de l'anomenat liberalisme econòmic (una cosa que no ha existit mai), sinó d'aquell liberalisme (que no fou el del pare, home radicalment liberal) que creu poder prescindir de Déu. (..) La dinàmica interna del liberalisme sense Déu (que, deixeu-m'ho repetir, no té res a veure amb l'autèntic liberalisme) porta necessàriament al 'tot és permès, que condueix ineluctablement a tot és permès sobre l’home (no a l'home, com una interpretació ingènua voldria fer-nos creure)".

Aquestes paraules apunten a una línia de reflexió que no hem trobat, però, suficientment confirmada. Es tractaria de veure fins a quin punt el projecte de la Mancomunitat, emparada també per la neutralitat espanyola, s'assentava sobre unes bases de civilització que, en aquell mateix moment, la Primera Guerra Mundial estava destruint. Acabada la guerra, era possible que un europeu afirmés, com Alexandre Galí, que treballava més enllà de les divisions entre esquerres i dretes, entre vell i nou? Però aquest treball des de dalt no era en el fons l'única esperança del catalanisme, atès que encara no tenia ni institucions públiques prou sòlides ni consciència col·lectiva prou ferma per a suportar les grans tensions que ja s'estaven deslliurant?

En la biografia concreta d'Alexandre Galí, els primers signes evidents de debilitat no arribarien fins a la Dictadura de Primo de Rivera (1923): Galí dimiteix, juntament amb Rafael Campalans, en protesta per la supressió de l'Escola de Funcionaris de la Mancomunitat. La seva reacció, però, no es va limitar al gest honorable. Com veurem més endavant, els períodes d'inactivitat institucional forçada servien a Alexandre Galí per a activar el seu vessant d’intel·lectual. En el llibre de Jordi Galí, aquest aspecte és cobert pel capítol "La consolidació del pensament i el treball pedagògic", en el qual destaquen les pàgines dedicades a la doctrina pedagògica del seu pare. Hi trobem una represa de la qüestió constant indicada més amunt, però a un nivell més profund: "Vàrem intentar donar una solució filosòfica al problema de l'educació postulant, en contra del monisme idealista, un dualisme pedagògic en virtut del qual els dos factors de l'educació: el mestre, 'adult, la societat d'una banda; l'infant, l’escola, l'ésser concret, de l'altra, són essències irreductibles. Aquest últim factor és la matèria de l'educació, l'altre, la forma. Però en l'acte de l'educació es realitza entre aquests dos elements una conjugació momentània i singular, en virtut de la qual una substància particular pren un caràcter universal, un ésser que no era home es fa home. (..) Els mestres i els deixebles constitueixen una mena de societat muntada com totes les societats a base de pacte. Hi ha entre mestre i deixeble un rebuig o una acceptació tàcita de persones. Si s'arriba al consentiment mutual, es produeix l'acceptació voluntària de tot el que l'escola representa, i neix, per tant, la veritable activitat salvant la llibertat, per tal com el deixeble és un dels contraents del pacte, i en acceptar-lo per pròpia voluntat salva la seva personalitat, i per tant la seva llibertat" (p.180-181).

Així i tot, segons l’enfocament que sembla proposar Jordi Galí, no va ser durant l'etapa 1923-1929 quan es produeix el veritable desengany d'Alexandre Galí. El moment realment crític va ser amb la República i la Generalitat. Alexandre Galí esperava poder participar en la represa del país, amb el màxim reconeixement i, per contra, se'l va menystenir, a pesar d'algun càrrec oficial. Com indica Jordi Galí: "L'època 1930-1936 és considerada pel pare una època de regressió, en el sentit d'una època de deliqüescència, de pèrdua de nervi i de nord i per tant, una època precursora del gran desastre: una època de descohesió social. Som bastants, em sembla, els que ho creiem així" (p. 200).

Era el moment dels grans odis i el treball des de dalt es feia impossible.

Significativament, aquest punt de tristesa desapareix d'Alexandre Galí durant els anys de franquisme que va tocar-li viure. Es prou interessant remarcar que a aquesta etapa final, Jordi Galí hi dedica no menys de trenta planes. La raó, creiem, és la voluntat de l'autor de reivindicar l'actitud d'aquells que no devien perdre gaire temps en ressentiments, perquè es van lliurar en cos i ànima a la voluntat de reconstrucció. En paraules de Jordi Galí, de tota contundència: "El 1953, posem el 1955 amb la mort de mossèn Batlle, Catalunya ja havia vençut. Aviat començaria la resistència folklòrica que, avui encara oficial, I'amenaça greument" (p. 266).

En aquests anys, retrobem Alexandre Galí movent-se en l'àmbit privat amb un clar sentit de servei al país, que va donar com a fruit la seva monumental Història de les institucions. Però sobretot retrobem també el mestre, que a través de la reflexió sobre la seva professió, arriba a plantejar-se qüestions de més alçada. Com explica Jordi Galí, en el pla estrictament pedagògic, va poder viure la "revifalla" dels anys 50, però va intuir també el risc de desaparició que l'amenaçava a partir dels 60:

"Foren els anys de la revifalla (el temps acabarà de fer-nos veure si fou la revifalla de la mort) de l'escola catalana. Moltes coses em fan pensar, després de quaranta anys d'escola, que si quelcom va començar pels anys 1900-1910, amb noms gloriosos com Bardina, Palau Vera i Pau Vila, aquesta cosa es va acabar els anys 1965-1975 amb els treballadors de l'ensenyança' i la demagògia escolar entronitzada, no sense, però, una floració final gloriosa, amb noms insignes com el d'en Pep Pereña, i permeteu-me que no en citi més, perquè gairebé tots són encara vivents. La gent d'aquella generació som morts-vivents, però em penso que tots creiem que si el gra de blat no mor no lleva fruit. El pare va poder viure aquesta magnífica rebrotada a partir de 1955. A partir de 1963 es va anar apartant de tot protagonisme perquè es va adonar, amb el seu instint premonitori tan peculiar, del tomb que anaven prenent les coses. Si és veritat o no que algú digué: El senyor Galí l'exprimirem com una llimona i després el llençarem', no ho puc assegurar; en tot cas, que així fou fet per part del sector que acaparà el protagonisme i reclamà ostentosament l'herència de l'escola catalana fins als anys 70, fins que el Consell Català d'Ensenyament li plantà cara, ho puc assegurar" (p. 283).

Escoltem-ho en paraules del mateix Alexandre Galí: "De 1963 ençà la meva actuació pedagògica més intencionada ha estat la lluita contra la formació de masses excitant a l'alliberament i l'exaltació de la personalitat, no pas a base d'una llibertat atomitzadora i disgregadora sinó d'una llibertat creadora i estructuradora, que és la que correspon a l'home adult. Alguns elements d'aquesta campanya han servit de base a les meves últimes publicacions. He procurat donar-los un to que no ha estat comprès i molt menys seguit. He volgut situar-me en el pla dels grans problemes que en podríem dir internacionals defugint expressament els del nostre petit món, amb el fi que es pugui veure que la vida catalana es mou i parla i té punts de vista propis en funció de la vida al món" (p. 284-285).

"La vida catalana es mou i parla i té punts de vista propis en funció de la vida al món". Aquesta última afirmació d'Alexandre Galí i sobretot, la seva conformitat amb el pensament i l'obra de Jordi Galí, contenen de fet la lliçó última d'aquest llibre. L'autor ens ha volgut fer sentir una veu fidel al seu país i a la seva vocació, perquè d'aquesta fidelitat en va néixer també un servei a la causa dels homes.