A partir de Grimaldi

El passat mes de gener vam inaugurar les reunions mensuals del Grup Mestre de Taüll, que, aquest any, dediquem a reflexionar sobre la situació de l’art contemporani. La primera sessió va estar centrada en el comentari del capítol dedicat al “Un nou nihilisme: el frenesí de la immediació”, tercer capítol del llibre del professor Nicolas Grimaldi, L’home dislocat¹.

L’autor proposa una reflexió sobre un fet sorprenent: la institucionalització de l’art rebel. El dadà, que als anys 20 es presentava com l’“antiart”, avui ocupa el llocs d’honor de les noves institucions museístiques, gràcies a què, segons Grimaldi, proposa una falsa promesa de llibertat. La tesi central del moviment dadà, ens explica, consistia en negar “qualsevol forma de civilització” (normes, convencions, pàtria, religió), perquè veia en totes elles “una negació de la vida”. Com a alternativa, defensava col·locar la vida per damunt de tot”, de manera que es restituís “a l’existència, el seu ple valor de joia”. Grimaldi assenyala que aquesta intenció es basava en un engany, ja que oblidava que “el fet que és propi de la vida dels homes posar alguna cosa per sobre d’ella”. Aquesta submissió a un objectiu transcendent, diu Grimaldi, és allò que impulsa l’home, allò que dóna vitalitat a la seva vida.

Encara que Grimaldi manifesta la seva convicció que l’home continuarà tenint la necessitat de ser transcendent, també constata que, en el terreny de l’art, les tesis del dadà han triomfat. La segona part del capítol està dedicada a analitzar els efectes d’aquest canvi. Segons Grimaldi, la situació creada té un caràcter paradoxal, perquè dóna lloc a dos fenòmens aparentment contradictoris. Si hem entès correctament el text, Grimaldi observa d’una banda, l’exaltació del present pel mer fet de ser present (el que l’autor anomena “la plenitud exaltada d’un pur present infracturat”), i, de l’altra, la negació pessimista del sentit d’aquest mateix present (o la denúncia de la “quimera d’aquest en-si-per-asi”). Encara que semblen contradir-se entre ells, en realitat aquests dos fenòmens s’alimenten l’un a l’altre. En efecte, si el present es valora només en funció del seu mateix caràcter immediat, llavors es nega qualsevol possibilitat de canvi o, el que és el mateix, la possibilitat d’un passat i d’un futur. Sense aquests referents, el present perd el seu caràcter de “present”, de manera que resulta absurd celebrar-lo justament per aquest mateix caràcter actual. De fet, aquest “present” s’ha convertit en un “etern” que només pot contemplar-se a si mateix (el que Grimaldi anomena “misticisme de la immanència”).

Grimaldi dedica els últims paràgrafs d’aquest capítol a denunciar la precarietat d’aquest “misticisme” aplicat a l’art. Comença assenyalant la devaluació de l’estatut de l’obra d’art. El que abans constituïa la finalitat de l’activitat artística i es valorava d’acord amb la seva “intensitat i perfecció”, ara es una mer mitjà per a l’expressió de l’artista. La seva valoració és supèrflua, perquè el que s’aprecia és la seva immediatesa, necessàriament mancada de qualsevol referent extern que pugi avaluar-la. La conseqüència més espectacular d’aquest procés ha estat que qualsevol objecte ha pogut convertir-se en una obra d’art, “especialment si no presenta de cap manera cap indici de creació” i, per tant, es defineix per la seva immediatesa.

Grimaldi creu que aquesta multiplicitat infinita de l’objecte d’art és signe és clar de la seva denigració. Si tot és art, llavors art és no-res, ja que la categoria “art” no es refereix a cap característica distintiva: és una paraula inútil, sense significat perquè no diferencia cap objecte de cap altre objecte. Aquesta indefinició de la paraula “art”, segons Grimaldi, formava part d’un “intent molt més ampli i que tendia a destruir tota forma de comunicació”, de manera que “les formes, que ja no es referien a cap significació, deixaven de ser signes, els mots cessaven de designar, els signes es tancaven en la seva pura i simple materialitat; res ja no significava res”. En aquest context, afirma Grimaldi, resulta impossible que l’art pugui transmetre res.

L’última reflexió de Grimaldi sembla partir de la convicció que una determinada forma d’art expressa una determinada concepció de l’home. Així, afirma que un art que no és capaç de distingir és aquell que correspon a un home que no es capaç de discernir. Aquest “home dislocat”, conclou Grimaldi, “està disponible per a qualsevol bufarut. Que s’aixequi una voluntat, amb la finalitat que sigui. La seva no resitirà perquè l’ha anul·lada. Anirà allà on li diguin”.

En el col·loqui que va seguir a l’exposició de les tesis de Grimaldi, va constatar la seva utilitat per a analitzar la situació de l’art contemporani també a casa nostra. Així doncs, vam decidir de continuar les nostres torbades amb la discussió d’un altre text rellevant, el llibre de Jean Clair titulat La responsabilidad del artista². La tesi central d’aquesta obra és la reivindicació del compromís de l’artista respecte a sí mateix i respecte la resta d’homes. L’autor, antic director del Museu Picasso de París, creu que aquest aspecte de l’activitat artística ha estat menystingut pels defensors d’algunes corrents avantguardistes. En aquesta actitud, l’autor hi veu una reacció a la proximitat ocasional de formes d’art avantguardista amb les dictadures europees del segle XX, fet que, en alguns discursos, es prefereix obviar.

Els dos primers capítols d’aquest text ja ens van ocupar la reunió de febrer. Dedicarem la de març a acabar aquesta obra, mentre que a l’abril començarem el comentari d’un tercer llibre, ¿El arte a la deriva?, de la periodista i crítica d’art Marie-Claire Uberquoi, amb interessants reflexions sobre l’art a casa nostra.

Notes

1. GRIMALDI, Nicolas: L’home dislocat, (trad. de Jordi Galí i Herrera) Barcelona: Barcelonesa d’Edicions, 2003; pp. 50-68.

2. CLAIR, Jean: La responsabilidad del artista, Madrid: El Visor, 1997.