A la salut de la consciència

"Si hagués de brindar per la religió (...), beuria a la salut del Papa. Però començaria bevent per la consciència, i només després pel Papa". Així ho escrivia a finals de 1874 el cardenal Newman. Fa gràcia que aquestes ratlles siguin citades precisament per un cardenal que ha esdevingut Papa. Però en cap cas és paradoxal que el Papa es relativitzi d'aquesta manera. Els papes s'anomenen a ells mateixos "servidors dels servidors de Déu". I Benet XVI defineix el seu paper amb una fórmula superba: "El veritable sentit del magisteri del Papa rau en el fet que es l'advocat de la memòria cristiana. No s'imposa des de l'exterior, al contrari, desplega la memòria cristiana i la defensa. És per això que efectivament és necessari fer un brindis per la consciència abans de brindar pel Papa, ja que, sense consciència, no hi hauria papat".

Compte, però: cal beure a la salut de la consciència. Això vol dir que la seva salut no es pressuposa, i que fins i tot és fràgil. La consciència pot emmaladir. I el problema és que, igual que el borratxo que se sent lúcid, es cregui que té bona salut.

Bé, doncs, segons el Papa la nostra època està malalta de consciència. És cert que constantment se la invoca. Però se la concep com el fet de deixar que l'individu només prengui en consideració el seu interès immediat, tal com ell l'entén, sovint de manera superficial i a curt terme.

A poc a poc la nostra cultura renuncia a educar la consciència. A Europa, l'Estat ja no encoratja a fer el bé als membres de la comunitat per la qual legisla. Estem a punt de renunciar a triar entre allò que permet la supervivència de la comunitat i allò que, a curt o llarg termini, comporta la seva desaparició. I a més ens en vantem! El camí de la vida i el de la mort han esdevingut una qüestió de tria. Es comprèn així que el Papa parli d'una "tendència autodestructiva de la cultura".

La consciència és una última instància? Sí i no. És com el gust. Només jo sé si m'agrada o no allò que bec. Seria una pèrdua de temps intentar convèncer-me. Però tothom sap que el gust s'educa o es corromp: si només bec vi dolent, no podré apreciar un vi excel·lent. I l'únic mitjà d'educar el paladar és fent beure bon vi per agafar-hi el gust. Serà només després que ens podrem adonar del caràcter adulterat d'allò que bevíem i que podrem deslliurar-nos-en.

De la mateixa manera, és un deure obeir la pròpia consciència, encara que sigui errònia. Però també és un deure formar la consciència, afinar-la, educar-la. Com fer-ho? Amb l'exemple de la santedat, amb la gran política (penso en la protesta dels dissidents), amb la bellesa de l'obra d'art, etc. Es pot recular en el temps i prendre distància en l'espai; pouar en la memòria cristiana dos mil anys d'experiència i encetar el diàleg amb les cultures és un ajut preciós.

El Papa es fa de la consciència una idea més elevada que la que acostumem a tenir nosaltres. La consciència no és el caprici de cadascú. Està oberta cap a baix i cap a dalt: de la mateixa manera que naixem sempre en una època, en un país, en un ambient determinat, "la consciència humana no és autònoma" i "res no em pertany menys que jo mateix". Cap a dalt, "la consciència és l'òrgan de transparència del Deu únic en tots els homes". La consciència és el lloc d'accés a la veritat. De manera que "la veritable qüestió és la de la veritat".

La veritat és el tema central del Papa. Comença formulant un diagnòstic: "L'absència de veritat és la veritable misèria de l'home". Res no pot substituir aquesta veritat.

Certament, no pas l'"ortopràxia" (actuar rectament). Alguns voldrien substituir-la per l'ortodòxia (pensar rectament); però com actuar rectament sense saber què és allò veritablement just? Ens remetem a plantejar la qüestió de Pilat, amb el mateix alçament d'espatlles: què és la veritat? El Papa subratlla que la qüestió de què és la llibertat és igual d'apressant. Com saber si triarà el bé?

Tampoc no es tracta de substituir la veritat pels "valors". Certament, el títol d'un dels llibres hi fa referència. Però -ironia- hi podem llegir des d'un bon començament: "Avui en dia es prefereix parlar dels valors més que de la veritat"; i "els valors extreuen el seu caràcter inalienable de la seva mateixa veritat i del fet que es corresponen a veritables exigències de la naturalesa humana". Si esperem una defensa dels "valors de l'Occident cristià", no serà sense cap cost.

El Papa proposa més aviat una reflexió sobre la veritat que posa en qüestió tots els homes i totes les cultures. I no és per tancar-los dins la culpabilitat i l'odi a si mateixos. "Que la veritat sigui per a cadascú un do i que no faci a ningú aliè a ell mateix".

Ja que en última instància, la veritat coincideix amb l'amor. "La veritat s'assembla a l'amor. Aquesta frase (...) és la més elevada garantia de tolerància; és la garantia d'una relació amb la veritat, l'única arma de la qual és ella mateixa, i per tant l'amor". El Papa s'apropa a Pascal: quan ens separem de la caritat fem de la veritat un ídol. Només la caritat pot alliberar la llibertat.

Enfront d'això, el pluralisme renuncia a la qüestió de la veritat i encadena cadascú a les seves respectives tradicions.

El Papa hi veu un desafiament central. Fa remarcar que el pluralisme arriba massa tard. D'entrada, perquè està en marxa una piconadora compressora, més ràpida que la més intolerant de les religions: la tecnologia llima despietadament les cultures particulars. Així mateix, perquè els intercanvis entre religions són darrera nostre des de fa molt de temps. La Bíblia ja inclou un encontre de cultures, i fins i tot en fa una síntesi: les civilitzacions de l'Orient Mitjà i la grega hi han estat acollides i discutides. I la missió cristiana ha obligat les religions orientals a reformular-se.

La història de les religions es representa massa sovint com la juxtaposició estàtica de models fixos. De manera que es tanca a cadascú dins del seu corral o en una mena de reserva per a indígenes. El cristianisme veu en aquesta història un dinamisme on cada religió evoluciona a l'interior d'ella mateixa trobant-se amb les altres, i (precisament) perquè les troba.

El retrobament de les cultures és possible sobre el fons d'una naturalesa humana comuna que permet als homes comunicar-se entre ells. Aquesta naturalesa és la raó. Però en aquest punt el cristianisme té una particularitat: "Allò que caracteritza la fe cristiana (...) és el fet que no separa la racionalitat de la religió, que no contraposa l'una a l'altra, sinó que les ha unides en una estructura on ambdues, mútuament, s'han de purificar i aprofondir-se contínuament."

Al principi de la seva història, amb els pares de l'Església, el cristianisme ha buscat els seus precursors no en les religions, sinó en la racionalitat dels filòsofs.

La fe té una missió en relació a la raó: guarir-la del seus esgarriaments i fer-la tornar al seu lloc. Una de les funcions principals de la fe consisteix en "proposar solucions de salvació a la raó en tant que raó, de no fer-li violència, de no ser-li aliena, sinó pel contrari de tornar-la a ella mateixa. L'instrument històric de la fe pot fer lliure la raó com a tal, de manera que, reorientada mitjançant la fe, estigui en situació de tornar a veure-hi per ella mateixa".

Així doncs, el cristianisme és un racionalisme. L'Evangeli de Sant Joan comença amb les paraules "al començament existia el Logos (Paraula)", i no pas amb un soroll desprovist de sentit, com el famós big bang. La raó no neix de l'irracional còsmic o biològic. D'aquesta manera, el cristianisme, que situa la raó en Déu mateix, és potser l´únic racionalisme conseqüent.