A en Ramon Juncosa, records de joventut
És difícil, després de tants anys, parlar de l’època juvenil d’una persona com en Ramon Juncosa. Transcriuré alguns records que brollen espontàniament de la memòria.
Tots dos vàrem créixer al mateix barri i ens movíem al redós de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú.
Sempre havia demostrat una gran preocupació envers els infants; això el va portar a dedicar molta part del seu temps, en uns moments concrets de la seva vida, als infants d’uns barri perifèric de Vilanova.
La vida ens va portar per camins diferents, però vaig tornar a coincidir amb ell quan estudiàvem Magisteri; l’estudiàvem per lliure i això no era pas fàcil, però ell tenia una gran força interna per seguir endavant amb els seus estudis i quan algú del nostre grup es sentia desanimat, ell era sempre de gran ajuda.
Era una persona amb una inquietud interna molt forta i no es conformava amb mirar-se les coses superficialment, sinó que se’n preguntava sempre el “perquè”.
Vàrem assistir, junts, a diversos cursets de temes escolars i quan una cosa no la veia clara ell hi anava donant voltes fins a trobar el que pensava que era la resposta correcta.
Tenia un tracte amable amb tothom i no discriminava ningú.
També demostrava molt interès per conèixer altres cultures, per això el Nadal del 71 vàrem fer un viatge al Marroc. L’havíem preparat amb molta cura, malgrat que les persones que coneixien el nostre projecte ens deien que era molt perillós. Plens d’il·lusió i amb la motxilla a l’esquena vàrem emprendre el viatge; volíem conèixer una altra cultura i una altra religió i ens havíem plantejat de poder aprofundir al màxim la realitat d’aquell país.
La nit de Nadal érem a Tetuan; vàrem anar a una comunitat catòlica on estiguérem una estona compartint amb ells la pregària, però hi rebérem un xoc tant fort per la forma com parlaven de la gent del país, que ens feu marxar de seguida d’aquell lloc. Passàrem aquella nit parlant molt del fet religiós i de les contradiccions que moltes vegades trobes dins l’Església catòlica.
A la ciutat de Fes ens vàrem instal·lar en una pensió al mig de la Medina; jo tenia molta inseguretat i por, però en Ramon mostrava una actitud molt confiada, fins a l’extrem que aconseguírem que un petit grup de marroquins acabés parlant amb nosaltres a la nostra habitació i els férem un seguit de preguntes sobre les coses que volíem conèixer. Durant un cert temps vàrem mantenir correspondència amb ells.
Ens desplaçàvem d’una ciutat a l’altra amb autobús o bicicleta per poder palpar més de prop la realitat. Una de les coses que a en Ramon li va fer més impacte fou el veure com uns infants d’uns dotze anys anaven pel carrer oferint droga als turistes. Quantes coses, tant a nivell cultural com religiós, polític o social vàrem aprendre i aprofundir en aquell viatge!
En Ramon sempre s’havia sentit molt català i en moltes ocasions havíem parlat del què era per a nosaltres Catalunya i del que ens calia fer.
També voldria fer esment del seu amor vers la família (pares, germans...)
En aquells temps vaig compartir amb ell moltes de les seves preocupacions i també parlàrem moltes vegades de les seves perspectives de futur.
Espero, amb aquestes pinzellades, ajudar una mica a comprendre més com era l’apreciat amic Ramon Juncosa.