4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, de Cristian Mungiu
Cristian Mungiu
Romania, 2009
4 mesos, tres setmanes i dos dies és el temps just que Gabita fa que està embarassada. Gabita és una noia jove, de 22 anys, estudiant d’universitat. Viu en una residència d’estudiants de Bucarest, on comparteix habitació amb Otília. Aquella és fràgil de caràcter: es deixa portar per la cara amable del món, suspesa en la superfície dels esdeveniments. Feta per gaudir de la vida, i no per a donar-s’hi, quan les circumstàncies es torcen i la reclamen, se’n desentén. Es val de la feblesa, amb la qual sap enlluernar els altres, per tal de salvar les foscors de la seva existència. Dolça i apocada, viu en la mentida permanent, mai no diu la veritat sobre si mateixa perquè aquesta fa por. Otília és diferent. També és feble. Com Gabita, és una jove estudiant inexperta, però, a diferència d’aquella, no defuig el xoc amb la realitat i en el xoc no només busca sortir-ne ben parada, sense esgarrinxades ni patiments. Es guia per alguna cosa que la fa anar més enllà d’ella mateixa: la fidelitat a la seva amiga.
El seu no és un concepte abstracte. No es tracta de la fidelitat en general. És fidel a la Gabita, amb qui ha compartit, cal pensar que durant uns anys –perquè el director no ens ho explica– la seva carrera universitària. Les dues es troben lluny de les seves llars. Otília, per exemple, és filla de militar, procedeix d’un petit poble de províncies de Romania. Gabita, no ho sabem. Es tracta de dues noies senzilles, sense gaire cultura ni grans aspiracions, posades en una gran metròpoli: la Bucarest del final de l’època comunista de Ceaucescu, un paradigma del desencant i el desarrelament. Les imatges ens en parlen: barris poblats d’edificis de pisos, tots iguals, sense ornaments, i amb les façanes velles, consumides pel temps. Els carrers amb neu a les voreres, així que arriba la nit, es converteixen en un monument al desconsol. Els habitants estan acostumats a obtenir allò que els cal al mercat negre, on no hi ha lleis. A la residència, un estudiant es guanya uns dinerons. Proporciona productes de menjar, tabac i llaminadures. Un altre facilita colònies i perfums.
És en aquest context que se situa la història que ens explica Mungiu. Gabita, fidel a si mateixa, no vol tenir el fill que porta a les entranyes. Vol avortar. El nadó és la conseqüència no volguda d’una nit de desenfrenament amb el seu xicot. No vol tenir preocupacions: és el seu lema i principi de vida. Es recolzarà en la seva amiga, Otília, per a resoldre la situació. Avortarà, per a la qual cosa li cal acudir al mercat negre, com per a gairebé tot en aquesta societat. La seva decisió no ha estat meditada. És fruit de l’impuls del moment i de la por més egoista. Por d’haver de sacrificar la seva fràgil i ben esquifida felicitat, però felicitat al cap i a la fi, del moment. Trigarà a confessar el seu estat, no s’atreveix, i quan ho faci, tot serà anar amb presses, sense mirar-s’hi ni poc ni gaire. No disposa de diners. Tot just uns pocs estalvis. Des del moment en què ambdues prenen la decisió: una, la d’avortar, l’altra, la d’oferir el seu ajut i fer-se’n còmplice, les seves vides es tornaran un infern. Avortar a la Romania dels vuitanta és un delicte, cal amagar el fet de la vista de la gent, però, més enllà d’això, hi ha una altra cosa, més greu, molt més greu encara: la d’estar traint la seva innocència. Gabita, d’això ni se n’adona. Ella només vol retornar a la situació de còmoda felicitat –el xicot, els estudis, la diversió de les festes, etc–. A Otília, en canvi, la tortura. I, tanmateix, farà tot el que calgui perquè la seva amiga se’n surti. Fins i tot ficar-se al llit amb el metge. Al mercat negre, ja se sap, no hi ha lleis.
El doctor Bebe, un cínic sense escrúpols –un llop–, vistos el neguit i la ingenuïtat de les noies, se n’aprofitarà. No demanarà diners. Voldrà ser retribuït amb sexe. Just càstig pel menyspreu de la vida en què han incorregut? No se’ns en donen pistes.
Mungiu vol cenyir-se als fets, que la història no predetermini un judici moral. El judici l’han de fer els espectadors, no ell. El film, en tot cas, ens en desperta la capacitat. La manca d’humanitat de la situació es condensa en les imatges, d’una duresa punyent i colpidora. El negoci té lloc en l’habitació d’un luxós hotel del centre de la ciutat, amb les parets blanques i silencioses com a únic testimoni. Sense cap mena d’acompanyament musical –com al llarg de tota la pel·lícula–, el diàleg entre el metge i Otília, on es tanquen les condicions del sinistre acord, es trasllada a la pantalla mitjançant una càmera immòbil. Aquesta es comporta com un altre testimoni silenciós. Ben significativament, deixa fora de l’enquadrament Gabita, la mísera instigadora de tot plegat.
La inhòspita Bucarest comunista, com a al·legoria del desarrelament; la incomunicació entre la generació dels pares, tots vorejant els cinquanta, i la dels nois, poc per sobre dels vint, com a figura de la manca de lligam intergeneracional, i, per tant, del desarrelament en què viuen els joves. I, encara, quan en un apart, ella interpel·la l’Adi, mirant-se’l als ulls i preguntant-li què faria en el cas que ella en un descuit quedés embarassada, l’esquiva i poc convençuda resposta del noi, actua d’imatge del desarrelament de la noia. Bé, es podria dir que la pel·lícula de Cristian Mungiu, el primer d’una trilogia titulada Contes de l’edat d’or, constitueix un bon exemple a fi de reflexionar sobre les conseqüències que l’experiència del desarrelament pot produir en les persones. Certament, la mentalitat progre-intel·lectual pot prendre’s el film en sentit moralista, cosa que, tanmateix, no encaixaria amb el to distant i sobri de la posada en escena. Per a aquests, la cosa es pot reduir a una crida en favor de la legalització de l’avortament per tal d’evitar situacions com l’exposada en el film. Em penso, però, que Mungiu no va per aquí. És més profund. La caiguda del comunisme a Romania, segons la imatge que ens n’ofereix el director, no només va suposar la proliferació del mercat negre amb la consegüent exposició a la mesquinesa humana, la del qui s’aprofita de la misèria dels altres per a fer negoci –fet paradoxal, tractant-se d’un sistema pretesament igualitari–, pitjor que això, l’enderrocament del sistema va destapar la manca de principis sòlids sobre els quals es pogués sostenir la vida de les persones en tant que persones. Rere la gestió dels afers politicoeconòmics, que esborrava el rostre dels individus, no hi havia res. És el comunisme sense rostre humà, a què al·ludien els revolucionaris del maig del seixanta-vuit pels carrers de Praga. Otília, Adi i també Gabita en el seu desconcert existencial, en el seu individualisme ingenu i brutal materialisme, no deixen de ser sinó els fills d’un règim que va néixer amb el propòsit d’eliminar les desigualtats i assolir la plena felicitat dins d’aquest món. En cert sentit els joves són la constatació del fracàs de l’adopció d’aquesta idea com a guia de l’acció política. La Gabita vol ser feliç, l’Adi també, no estan disposats a posar en joc la felicitat que pensen que es mereixen. Per a això, els caldria apuntar l’arc de l’existència cap a coses que no pertanyen a aquest món. Otília, en canvi, se la juga per l’amiga, ho arrisca tot, massa, però, per a què? Per a què? La seva amiga, és ben clar, no val tant sacrifici. El seu gest reposa en un excés de gratuïtat. Potser aquest és el sentit amb què cal mirar-se la darrera escena. Quan, després de vagar pels suburbis fumejants de la ciutat per a desfer-se de la prova innocent del crim comès, ja entrada la nit, arribi a l’hotel, es trobarà la seva amiga al menjador. Ocupa un lloc en una taula i es disposa a satisfer el seu apetit voraç amb un plat ben ple de carn. Otília només podrà beure aigua. Per a una, tot sembla oblidat, per a l’altra sobrevé el no-res.
Fitxa tècnica
Direcció /Guió: Cristian Mungiu.
Intèrprets: Anamaria Marinca (Otilia), Laura Vasiliu (Gabita), Vlad Ivanov (Sr. Bebe), Alex Potocean (Adi), Luminita Gheorghiu (Sra. Radu).
Producció: O. Mutu i C. Mungiu.
Fotografia: Oleg Mutu.
Muntatge: Dana Bunescu.
Vestuari: Dana Istrate.
Duració: 113 min.