31 jesuïtes es confessen, de Valentí Gómez i Oliver / Josep M. Benítez i Riera
Valentí Gómez i Oliver / Josep M. Benítez i Riera
Editorial Empúries
Barcelona 2003
La primera impressió que produeix (almenys a mi), la lectura d’aquest llibre, és la de la solidesa de la Companyia de Jesús i la gran categoria humana dels seus membres. Poques institucions es deuen poder trobar, en la història, tan ben travades i tan coherents. Les respostes dels 31 jesuïtes, sobretot als punts fonamentals del qüestionari, ens revelen fins a quin punt aconsegueix la Companyia dues coses que em penso que cal considerar entre les més difícils que puguin ésser proposades a la humanitat: la unitat en la diversitat i la llibertat en l’obediència.
La diversitat i la riquesa en l’enfoc de les respostes dels trenta-un personatges impossibilita absolutament fer cap mena de “resum” de l’obra. Cada un dels jesuïtes és un món, un personatge únic amb un pensament totalment personal. El que faré, doncs, serà simplement referir-me a un parell dels temes i afirmacions entre les que més repetides es troben o que personalment m’han cridat més l’atenció.
Potser el que m’ha corprès més és l’anhel general d’universalitat. Una universalitat que no és un banal “anar al món” per pujar al furgó de cua d’una modernitat o d’alguna post-post-post-modernitat més o menys de moda. Més aviat un difús sentiment de la necessitat d’un “Jerusalem II” (més que no d’un Vaticà III), per utilitzar l’expressió que vaig sentir dir al pare Evangelista Vilanova i que parla per ella mateixa. Cap concessió, en cap dels que toquen el tema, que són la majoria, a sincretismes barats o a rebaixes. Em semblen massa intel·ligents i massa ben formats per caure en irenismes fàcils i acomodaments de conveniència. És curiós i significatiu, em penso, que siguin membres d’un orde nascut amb una vocació especial d’obediència al Papa qui demani en aquest moment una nova obertura que fa pensar en la que Pau va demanar a Pere per tal que l’Evangeli eixís del judaisme per a “globalitzar-se”.
El pare Batllori, per exemple, parla de l’actualització i la superació del Vaticà II. Henri Boulad, “sirioitalià d’origen, egipcilibanès de nacionalitat, grecobizantí de ritu, francès de cultura” diu que “és urgent comprendre que el cap de l’Església universal no és el Papa, sinó Jesucrist”.
No hem fet malbé, potser, el mot “catòlica”, que indica que l’Església és universal, identificant-lo amb “romana” (paraula que no és al Credo), i, encara molt pitjor, amb “vaticana”?
I encara, el colombià Alejandro Angulo diu que entre els problemes més actuals de l’Església hi ha el de “desmuntar el dogma de la infal·libilitat papal”.
El segon punt que m’ha cridat l’atenció és la valoració de l’ortodòxia oriental i en general de les tradicions “no europees”. Un dels personatges més impressionats dels “trentaun” és al meu entendre Robert Taft “catòlic de la tradició russo-bizantina i sacerdot i estudiós jesuïta” (“i per aquest ordre”). Recomanaria especialment la lectura detallada de les pàgines 252-268, de les quals recolliré algunes frases: “M’indignava veure que les Esglésies cristianes orientals en comunió amb l’Església catòlica havien estat tractades com a ciutadanes de segona classe o encara pitjor”. “La política de l’Església catòlica respecte de l’Orient cristià va ser una comèdia d’errors fins als temps moderns, quan les coses van començar a canviar durant l’aclaridor pontificat de Lleó XIII”. “Tota teologia s’ha de comparar no només amb la tradició comuna de l’Església indivisa del primer mil·leni sinó també amb el testimoni actual de l’ortodòxia com a cristiandat apostòlica d’Orient guiada per l’Esperit”. “Cap de les dues (Orient i Occident) pot ser ignorada”.
No dono cap cita (podrien ser moltes però ens allargaríem massa) referent a la litúrgia i l’espiritualitat orientals de les quals tracta amb passió i coneixement de causa. Acabaré el tema amb dos passatges de dos altres jesuïtes. Un de l’eslovè Marko Ivan Rupnik, que diu: “segons la meva opinió el problema més urgent de la teologia catòlica és superar l’exclusivisme del diàleg amb les Esglésies protestants i tornar a descobrir les tradicions teològiques de les Esglésies orientals de tradició apostòlica, a fi d’estar més vius, ser més creatius i íntegres en el diàleg amb el món contemporani”. L’altre, del txec Tomàs Spidlik, que diu que el seu model ideal a l’Església Catòlica és “la imatge de la Santíssima Trinitat concebuda en el sentit que li donen els Pares grecs, on a partir de les relacions personals s’arriba a la unitat i no es parteix de la unitat per arribar a les persones”.
Sembla doncs, segons aquests testimonis, que ecumenisme i “Jerusalem II” o sigui anada als gentils, passin per una ruptura, que seria la de les rigideses europeistes, romanes i vaticanes, condició d’una obertura a altres espiritualitats catòliques, i especialment les orientals, i a la millor percepció i millor acolliment de l’acció de l’Esperit que vol salvar tot el món.
No comento cap més tema, perquè m’allargaria massa. De vegades l’autor no jesuïta del recull diu alguna manifesta bacinada: costa d’arribar al fons de les qüestions i desprendre’s de la “banalitat mundana”. Però són pocs moments i sense massa importància. Nogensmenys, voldria insistir encara en l’enorme diversitat, en tots els aspectes, de la galeria. Hi ha des d’artistes-artesans a professors-professors, des del que respon, quan li pregunten qui és: “això és el que m’agradaria saber”, al que explica la seva vida i miracles amb tot detall, o el que diu “passo”, “no puc respondre”, “no cal dir-ho”. Hi ha qui intenta adaptar-se al qüestionari, i hi ha qui ens suggereix, educadament, que aquesta mena de qüestionaris no tenen gaire sentit, i diu el que li sembla sobre el que li sembla... Hi ha el silenciós, com el nostre O’Callaghan, a qui diuen “d’aquí trenta o quaranta anys tothom us donarà la raó”, o l’‘humorista transcendental” com el pare Batllori...
És interessant veure’ls pràcticament tots marcats per la naixença, la família, la pàtria (encara que no en parlin), l’educació rebuda, tant els primers anys de vida com a la Companyia, i els xocs de la vida. Potser l’única cosa que realment tots tenen en comú, deixant a part la fe i el caràcter de jesuïtes, naturalment, és que cap d’ells no diu cap niciesa. I això, avui dia, és dir molt...
I finalment no puc deixar de referir-me a un altre aspecte cabdal del llibre: el que els autors ens diuen i suggereixen sobre la història del seu temps: sobre el règim nazi i la darrera guerra mundial, sobre la guerra d’Espanya, el franquisme i la transició, sobre l’Orient, sobre l’Amèrica llatina i els seus problemes, sobre la hipocresia de les societats riques...
Un llibre a llegir amb calma, a subratllar i anotar, àdhuc a meditar. Qui diu “què” “sobre què”?